Filòsof i teòleg. El 1602 ingressà a l’Alta Escola de Herborn, d’orientació calvinista. Viatjà a Suïssa i al seu retorn fou nomenat professor del Pedagogicum de Herborn (1609-1610) i seguidament de la Facultat de filosofia (1611-1618) i de teologia (1619-1629). La guerra dels trenta anys el portà a la Universitat de Weissenburg (Romania). La seva labor se centra en l’edició d’obres d’altres autors i en el desenvolupament d’una enciclopèdia científica des de la idea de mathesis universal. En el primer aspecte impulsà l’edició d’algunes obres inèdites de Giordano Bruno (1612) i suggerí a Zetzner la reedició de l’Explanatio compendiosaque applicatio artis Raymundi Lulli (Colònia, 1612) amb tres pròlegs apologètics del propi Altsted contra els detractors de l’Art lul·liana, i, per últim, divulgà per Alemanya l’obra de Lavinheta perquè, segons ell, contenia una de les millors explicacions de la filosofia lul·liana. Respecte a la concepció d’una ciència universal Alsted escriu algunes obres importants com la Cursus philosophæ encyclopedia (Herborn 1620), el Methodus admirandorum mathematicorum novem libris exhibens universam mathesim (Herborn 1623) i l’Encyclopedia septem tomis distincta (Herborn 1630). Aquesta concepció d’una ciència universal l’acostà a l’Art de Llull considerada com la clau formal de totes les ciències i una proposta distinta de la lògica d’Aristòtil i de la lògica moderna de Pier de la Ramé, tot i que promou una conciliació entre les tres. També, a partir de Llull, redactà una art memorativa i un tractat d’oratòria i a la Clavis artis lullianæ afegeix una biografia de Llull i una breu exposició del moviment lul·lista de l’època, segurament extret en gran part de l’obra d’Agrippa. Potser el coneixement de Llull li arribà a través del lul·lista Joan Terrentius, que Alsted presenta com a estre i senyor de l’Art lul·liana. L’obra d’Alsted va tenir algunes crítiques, entre les quals cal destacar la de Keckermann, que l’acusa de confusió terminològica, i la de Trentler, que ressalta la manca de rigor científic de l’artifici lul·lià. Altsted no és un dogmàtic, per això accepta alguns aspectes de la crítica i en rebutja d’altres.
OBRES:
Clavis artis lullianæ, et veræ logices duos in libellos tributa id est, solida dilucidatio artis magnæ generalis et ultimæ, quam Raymundus Lullus invenit, Strasburgi, 1609, 1633, 1652. Reimpressió Hildesheim-Zürich-NY, Olms, 1983.
Criticus de infinito harmonico philosophiæ aristotelicæ, lullianæ et ramæ, in Panacea philosophica, id est facilis, nova et accurata methodus docendi et discendi universam Encyclopaediam, Herborn, 1610.
Trigæ canonicæ, Frankfurt, 1612. [1. Ars mnemologica vulgo memorativa. 2. Brevis et perspicua explanatio artis lullianæ. Epilogus tractationes de Artis lullianæ architectura et usu. 3. Novum magisterium artis oratoriæ.]
BIBL.:
CARRERAS ARTAU, Historia…, vol. II: 239-249.
MADRE, A., «Raimundus Lullus und Johann Heinrich Alsted», EL, IV, 1960: 209-216.
ROGENT-DURAN, Bibliografia…, n. 163, 165, 169, 207, 234.
ROSSI, P., Clavis universalis: arti mnemoniche e logica combinatoria da Lullo a Leibniz, Milà- Nàpols, 1960.
RUIZ, J. M., «El segle XVII, el segle de Llull», Enrahonar. Quaderns de Filosofia, 22, 1994: 113-115.