Sebastià Trias Mercant, Diccionari d'escriptors lul·listes "Col·lecció Blaquerna" 6 (Palma de Mallorca: Edicions UIB, 2009), pp. 315-316.

PARACELSUS, A. THEOPHRAST VON HOHENHEIM (1493 – 1541)

Metge i teòsof. Descendent de l’antiga noblesa, fou comte de Hohenheim i canvià el seu nom pel de Paracels per donar entendre que era superior a Celsus, el metge romà del segle I. Instruït pel seu pare i pels mestres Tritheim i Fugger, el 1502 fou mestre de l’escola minera de Villach, on també treballà de miner, i el 1519 va escriure un tractat sobre les lesions pulmonars dels miners i dels metalúrgics. Entre el 1520 i el 1525 escriu diferents tractats mèdics i exerceix (1526) la medicina a Estrasburg. Aquest mateix any, sense cap graduació, però gràcies a la mediació d’Erasme i de l’editor Frobenius, fou professor en la Universitat de Basilea. L’oposició acadèmica, atès que Paracels explicava les lliçons en alemany en comptes de fer-ho en llatí, l’obligà a dimitir i retornà a la pràctica de la medicina (1529). El mateix any 1529, no obstant això, rep a Ferrara el títol de doctor en medicina. Entre el 1537 i 1540 publica les seves obres més importants, tant de medicina i d’astrologia com de moral, política i teologia. Les fonts ideològiques de totes aquestes obres són bàsicament tres. Les ensenyances del seu pare, també metge, i de la informació pràctica aplegada directament de la gent del poble (artesans, camperols, alquimistes, venedors, etc.) durant els seus viatges arreu d’Europa. L’anomenada philosophia adepta, barreja de la tradició hermètica amb els escrits neoplatònics i neopitagòrics. Per últim, la medicina lul·liana, embolicada amb el pseudo-Llull alquimista dels diferents cercles renaixentistes. Tot i que critica la medicina antiga i defensa l’observació directa de la natura, creu, des d’un panvitalisme, en la medicina universal. A l’àmbit del lul·lisme, Paracels és un antilul·listalul ·lista, com ho eren Bacó i Descartes. Per una part, rebutja Llull, per la seva vinculació amb Avicena (Die zeichen der Lepra, vol. II de les S. W.), i, per altra banda, com indica Francesco Patrizzi (1591) s’inspira en Llull. Com diu Giordano Bruno al De medicina lulliana, no sols és conscient de la base astrològica de la medicina lul·liana, sinó que fins i tot l’acusa en el De lampade combinatoria lulliana de copiar les idees de Llull sense esmentar-ne la font.

 

OBRES:
Sämtliche Werke, ed. de K. Sudhoff i W Matthiessen, Munchen, 1922, continuada per K. Goldammmer, Wiesbaden, 1955. Trad. cast. Obras completas de les Opera (Basilea, 1589-91) de E. Lluesmauraga, Buenos Aires, 2ª ed., 1965. [II: 634; IV: 72.]

 

BIBL.:
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II: 223-224.
LAÍN ENTRALGO, P., «Vida y obra de Paracelso», Archivo Iberoamericano de Historia de la Medicina, 3, 1951.
PAGEL, W., Paracelsus, Basilea-New York, 1958: 241-247.
YATES, F., Llull and Lullism. Reinaissance and Reform, vol. II, London, 1983. Trad. cat. Assaigs sobre Ramon Llull, Barcelona, Empúries, 1985: 53, 54, 107.