Filòsof. Senyor de Mirandola i comte de Concordia, a partir del 1478 estudià Dret a Bolònia i, més tard, Filosofia i Teologia a Ferrara i a Pàdua. Dos jueus, propers al cristianisme, Elies de Medigo i Mitrídates, li ensenyaren hebreu i l’introduïren en una Càbala medianament cristianitzada. El 1485 perfeccionà a París la seva formació escolàstica i estableix amistat amb el lul·lista Lefèvre d’Étaples. El 1486 féu estampar a Roma les Conclusiones philosophicæ, cabalisticæ et theologicæ, obra polèmica per la seva síntesi de la filosofia platònica, de la càbala, de l’astrologia i de la doctrina teològica. La Cúria romana condemnà una part de l’obra i l’autor fou empresonat a Vicennes (1487). L’any següent adquiria la llibertat, però fins a 1519 no seria rehabilitat per Joan de Médicis en convertir-se en papa amb el nom de Lleó X. Pico domina el panorama renaixentista italià de final del segle XV i en la seva obra conflueixen idees de Nicolau de Cusa, del pensament florentí, del lul·lisme català i espanyol de l’època dels Àustries i de l’espiritualisme lul·lista francès. És el primer entre els autors llatins que intenta harmonitzar la Càbala amb l’Art de Llull. Sabem que en la seva biblioteca posseïa, en contra del nombre exagerat d’obres lul·lianes que assenyala Vernon, l’Ars magna i possiblement també l’Ars brevis. Estava interessat en el mètode combinatori i compartia, també amb Llull, una preocupació metafísica i enciclopèdica. Els lul·listes del segle XVII el consideren un dels seus precursors.
OBRES:
Conclusiones nonagentæ in omni genere scientiarum. Conclusiones philosophicæ, cabalisticæ et theologicæ, Roma, 1486, dins Opera omnia, ed. Basilea, 1573 i Opera, Venècia, 1946, a més l’edició crítica Opera omnia d’E. Garin, Florència, 1942-1956. [Propugna una «revolució alfabètica» com a base del mètode combinatori.]
«Apologia tredecim quæstionum», dins Opera omnia. [Considera la Càbala una ars combinandi et est modus quidam procedendi in scientiias et est simile quid sicut apud nostros dicitur ars Raymundi.]
«De Ente et Uno», dins Opera omnia. [Dimas de Miguel intentà de descobrir tendències lul·lianes en aqueixa obra. Tanmateix, es tracta més bé de reminiscències de Plató, Dionís Aeropagita i Sant Agustí.]
BIBL.:
BATLLORI, M., «Giovanni Pico e il lullismo italiano del Quatrocento. L’opera e il penseiro di Giovanni Pico della Mirandola nella storia dell’umanesimo», Convegno Internazionale (Mirandola, 1963), Firenze, 1965, 2: 7-16. També dins A través de la història i la cultura, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979: 269-277.
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II: 180-200, 500-503.
––, «Inautenticidad luliana del ‘De autitu kabbakistico’ (A propósito de un libro reciente)», EL, X, 1966: 95-101.
COLOMER, E., «Pico de la Mirandola ayer y hoy», Razón y fe, 169, 1964.
GARIN, E., Giovanni Pico della Mirandola, Firenze, 1937.
ZABELLI, P., L’apprendista stregone. Astrologia, cabala e arte lulliana in Pico della Mirandola e seguaci, Venezia, Marsilio, 1995.