Filòsof. A Ramon Sibiuda tot és confús i complex. Ho és el seu cognom (uns autors han advertit deu variants; altres, vint, i fins i tot, alguns n’assenyalen cinquanta-dues); ho és la seva pàtria (a partir de la monografia de Raulet, 1875, s’inicia la polèmica sobre si era català o tolosà); ho és la seva filiació lul·liana: uns la defensen, però restringeixen la influència (Gesner, 1545; cardenal Bona, 1694; Fra Pasqual, 1778; cardenal González, 1886; Stötl, 1889; Allés Escribá, 1939); altres la neguen, tot i que reconeixen certes afinitats (G. Campayre, 1872; Avinyó, 1935; Mario Martins, 1948); i uns tercers accepten la filiació lul·liana, no obstant això, rebutgen qualsevol tipus de discipulat (Maisoneuve, Carreras Artau, Gilson, Chevalier, Stegmüller, Batllori, Guy). Posseïm poques dades biogràfiques; però podem afirmar que fou mestre en Arts, en Medicina i Teologia i que exercí la docència a la Universitat de Toulouse, de la qual possiblement també fou rector (1429-1435). L’obra de Sibiuda fou prohibida el 1559 pel papa Pau IV, per considerar-la excessivament racionalista. El Concili de Trento, tanmateix, el 1564, limità –probablement per la defensa del jesuïtes espanyols– la prohibició al pròleg. Hem de cercar l’origen de la filosofia de Sibiuda en els problemes del seu temps, com eren la crisi del cisma d’Occident i les primeres manifestacions de l’humanisme renaixentista. L’home, al qual considera la lletra més important (principalior littera) del llibre de la Natura, serà l’eix de tot el seu pensament. I dins aqueixa antropologia naturalista general hem de situar avui el lul·lisme de Sibiuda, tot i que els comentaristes no acaben de tipificarlo com a lul·lista de dalt a baix. Ningú, però, nega ja el lul·lisme sibiudà i la seva relació amb el lul·lisme parisenc del segle XIV. Jaume Puig explica ben clarament quin és l’abast del lul·lisme de Sibiuda: «Sibiuda –diu– fa donar un tomb sensacional al lul·lisme. Per salvar-ne la finalitat apologètica sacrificarà tota l’artilleria artística i combinatòria i procurarà de reintegrar l’actitud lul·liana de defensa de la fe als mètodes i a les autoritats de l’escola. Des d’aquest punt de vista, Sibiuda és el més gran normalitzador de Llull a principis del segle XV.»
OBRES:
Liber naturæ sive creaturarum. In quo tractatur specialiter de homine et de natura eius in quantum homo, et de his, quæ sunt ei necessaria ad cognoscendum seipsum et edeum: et omne debitum, ad quo homo tenetur, et obligatur tam deo quam proximo et in sacra pagina egregio professore, Edició crítica i facsímil de la de Sulzbach (1852), Stuttgart-Bad Constatt, F. Frommann Verlag, 1966. Edició preparada amb una introducció per Friedrich Stegmüller. Posseïm una traducció catalana: Jaume de Puig, El llibre de les criatures, Barcelona, 1992 [Traducció del pròleg i dels capítols 1-222] i L'home caigut i redimit, Barcelona, 1995 [Capítols 223-330.]
BIBL.:
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II: 101-175.
GARCÍA GÓMEZ-HERAS, J. M., Estudio bibliográfico sobre el «Liber creaturarum», Memoria de licenciatura, Universidad de Madrid, 1974. Reproducció dins Cuadernos Salmantinos de Filosofía, III, 1976.
HILLGARTH, J. N., Ramon Llull and Lullism in fourteenth-century France, Oxford, 1971. 272-275, 318.
MARTINS, M., «As origens da filosofia de Raimundo Sibiuda», Revista Portuguesa de Filosofia, IV, 1948: 5-24.
PROBST, J. H., Le lullisme de Raymond de Sebonde (Ramon de Sibiude), Toulouse, 1912.
––, Ramon de Sibiude et la «Theologie naturalis», Arxius de l’Institut de Ciències III, 1915.
PUIG, J. de, «Valoració crítica del pensament de Sibiuda al llarg del temps», ATCA, 1990: 275-368. [Estudi crític de la bibliografia sobre Sibiuda des del segle XIV al XX.]
––, «Sobre el lul·lisme de Ramon Sibiuda», ATCA, 10, 1991: 225-260.
––, «Cinc documents tolosans sobre Ramon de Sibiuda», ATCA, 10, 1991: 298-302.
––, «Els manuscrits del ‘Liber creaturarum’ de Ramon Sibiuda: un inventari tothora obert», ATCA, 10, 1991: 303-318.
––, «Inventari de les edicions sibiudanes», ATCA, 12, 1993: 330-355.
––, Les sources de la pensée philosophique de Raimond Sebond (Raimon Sibiuda), Paris, Honoré Champion, 1994
––, La filosofia de Ramon Sibiuda, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1997.
RIBER, L., «Erasmo en el Índice Paulino con Lulio, Sabunde y Savonarola», Boletín de la Real Academia Española, 1958: 249-263.
SÁNCHEZ NOGALES, J. L., Camino del hombre a Dios. La teología natural de Ramón Sibiuda, Biblioteca teológica granadina, 29, Granada, Facultad de Teología, 1995.
SIMÓN, Diccionari...: 1094.