Teòleg. El seu nom de pila era Charles de la Rue. Ingressà a l’orde caputxí (1620) després d’haver estat jurista del senat de la Gàlia. Home de gran intel·ligència, conreà la teologia (Ius naturale rebus creatis a Deo constitutum, 1658), la filosofia (Théologie Naturelle, 1638), la moral (Les morals chrétiennes, 1638), la mística (Progrès de l’Amour divin, 1628) i l’astronomia o astrologia (Fatum universi, 1655). En l’àmbit del lul·lisme hom ha dit que Yves, juntament amb Pierre Morestell i Pierre de Boudouin, és un dels principals representants del lul·lisme enciclopèdic siscentista. Representa l’esforç per la constitució d’una ciència universal, mitjançant la reducció de les ciències particulars a la unitat general. És conscient d’haver simplificat l’art lul·liana, despullant-la de tota la seva inútil complexitat, per tal de reduir-la a la proposta de divuit principis universals, nou absoluts, que signifiquen els atributs divins, i nou relatius, que comprenen totes les relacions de les perfeccions i defectes de les coses. D’aqueixa manera l’Art resta ajustada a les tendències de l’època. Lul·listes posteriors, com el P. Izquierdo, A. Kircher i Leibniz, no solament consideren el caputxí un bon comentarista de Llull, sinó també un autor que ha sabut formular una art general del saber i trobar la manera d’aplicar-la a les particularitats útils. El P. Pasqual, en canvi, escriu a Cenáculo que, tot i no haver llegit l’obra del caputxí parisenc, «oi decir a mi Maestro Salzinger, que [el Digestum] no llevaba bien el modo fundamental de discutir a lo luliano.»
OBRES:
Digestum sapientiæ in quo habetur scientiarum omnium rerum divinarum atque humanarum nexus et ad prima principia reductio, Paris, 1643. Nova edició a Lió, 1674. [El P. Sebastián Izquierdo comenta extensament aqueixa obra en el seu Pharus.]
BIBL.:
Bibliotheca scriptorum Ordinis Minorum S. Francisci Cappuccinorum, Venetiis, 1747: 162-163.
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II: 295, 297-298, 308, 314, 321.
CHARLES CHESNAU [EYMARD D’ANGERS, J.], Le père Yves de Paris et son temps, Paris, Blond et Gay, 1964, 2 vol. [T. I: «La querelle des Evêques et des Réguliers». T. II: «L’apologètique».]
EYMARD D’ANGERS, J., «Un livre curieux de la bibliothèque municipale de Rennes. L’Astrologia Nova Methodus du Yves de Paris», Annales de Bretagne, 1937.
––, «L’argument de l’ordre du monde dans la Théologia naturalis du P. Yves», Études Franciscains, 49, 1937: 147-177.
––, «Le P. Yves et Pomponazzi», Études Franciscains, 49, 1937: 582-631.
––, L’humanisme chretien au XVIIe siècle: Saint François de Sales et Yves de Paris, La Haye, Nijhoff, 1970.
HALBRONN, J., Histoire de l’astrologie. Yves de Paris, un capuscin astrologue, Paris, 2002. <http://cura.Free.fr/xx/17halb10.html>
LAFUMA, L., «A-t-on trouvé le nom de famille du P. Yves de Paris?», Laurentianum, 1, 1960: 131-143.
Lexicon Capuccinum (1525-1950), Romæ, Bibliotheca Colegii Internationalis S. Laurentii, 1951: 894.
VASOLI, C., «El ‘Digestum sapientiae’ di Yves di Parigi», Revista di filosofia neo-scolastica, 70/ III, 1978: 245-265. [Inclou bastant i diversa bibliografia sobre el caputxí.]