Filòsof. Felip Bruno adquireix el nom de Giordano amb motiu del seu ingrés a l’orde dominic en el convent de Nàpols (1565). Ordenat de sacerdot (1572), accedeix al doctorat en teologia el 1575. El 1576 deixa els hàbits monacals, perquè és acusat de sostenir opinions heterodoxes. Viatja per Europa: Ginebra, França, Anglaterra, on és professor a Oxford, altra volta a França i Alemanya, on divulga l’Art lul·liana des de la seva càtedra de Marburg. De retorn a Itàlia (1591) fou arrestat per la Inquisició veneciana el 1592 i l’any següent és lliurat a la Inquisició de Roma, que el va empresonar i, en vista que continuava mantenint les seves opinions, fou cremat el febrer de 1600. Bruno assimilà, per una part, l’esquema metafísic neoplatònic tal com apareixia en els platònics renaixentistes italians i a Nicolau de Cusa i, per altra banda, fou influït per l’astronomia de Copèrnic. A més a més, sobretot en els seus escrits primerencs, va tractar temes referents a la memòria i a la lògica sota l’influx de Ramon Llull. El coneixement dels escrits de Llull, els autèntics i els apòcrifs, és progressiu. Durant la seva estada a Tolosa (1579-1581) coneix l’Art i escriu sobre ella; però és a París on entra en contacte amb el grup lul·lista i, sobretot, amb Egidi Gorbin, editor de les obres lul·lianes. A partir d’aquí Bruno difondrà el lul·lisme pertot arreu.
OBRES:
De compendiosa architectura et complemento artis Lulli, París, 1582; Stuttgart, 1836.
De lampade combinatoria luliana ad infinitas propositiones et media invenienda, ad dicendum et argumentandum juxta modum habitus, quo saltem quispiam de quocumque subjecto descriptivam quandam, et qualemcumque quid nominis habeat, rationem lucretus est et unica clavis ad omnium lullianorum cujuscumque generis operum intelligentiam et non minora plurima Pythagoricam cabalisticarumque mysteria consequenda, Wittemberg, 1587; Praga, 1588; Strasbourg, 1598, 1609, 1617, 1651; Stuttgart, 1836.
De progressu logicæ venationis, Estrasburg, 1598, 1609, 1617, 1651.
De lulliano specierum scrutinio, Praga, 1588; Estrasburg, 1598, 1609, 1617 (ed. Zetzner), 1651; Stuttgart, 1836.
Artificium perorandi, Ed. d’Alsted, 1612.
«Medicina lulliana, partim ex mathematicis partim ex physicis educta», in Opera latina, III, Nàpols 1879-86. [Aquesta obra es basa en el Liber de regionibus sanitatis et infinitatis, de Llull.]
BIBL.:
BATLLORI, M., «El lulismo en Italia», Revista de Filosofía, 2, 1943: 254-537, 521-523.
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol II: 225-233.
GANDILLAC, M., «Giordano Bruno», in «La philosophie de la renaissance», Histoire de la Philosophie, ed. Gallimard, Paris, 1973. Trad. cast., Siglo XXI de España editores, Madrid, 1974, vol. 5: 304-316.
CILIBERTO, M., La ruota del tempo. Interpretazione di Giordano Bruno, Roma, Ed. Riuniti, 1986.
ROSSI, P., «Gli scritti lulliani e mnemotecnici del Bruno», in Clavis universalis. Arti mnemonichye e logica combinatoria de Lullo a Leibniz, Milano-Napoli, Ricardo Ricciardi editore, 1960: 109-123.
––, «Studi sul lullismo e sull’arte della memoria nell Rinascimento: I teatri del mondo e il lullismo di Giordano Bruno», Rivista Crítica di Storia della Filosofia, 14, Firenze, 1959: 28-59.
ROGENT-DURAN, Bibliografia..., n. 137, 144, 162, 169, 180, 233, 399.
YATES, F. A., Giordano Bruno and the Hermetic Tradition, London, 1964.