Teòleg. Ingressà a l’orde de Sant Francesc (1670) i després de la seva ordenació sacerdotal (1676) fou catedràtic de filosofia (1676-79) als convents de Zamora i Toro i de teologia d’Oviedo (1679-1682) i de Salamanca (1683), activitat que va compaginar amb els càrrecs d’examinador sinodal i de qualificador de la Inquisició de Santiago. L’any 1684 anà a Roma per defensar, per ordre de Carles II, sor Maria de Jesús d’Ágreda i allí va restar fins a la mort. Durant el temps de residència a la Ciutat eterna fou professor de teologia a l’Araceli (1684-85), comissari (1865-89) i definidor general (1688-94) de l’orde, a més de consultor de les Congregacions de l’Índex i de Ritus, des de les quals va intervenir en la condemna, durant el pontificat d’Alexandre VIII, de les proposicions jansenistes. Va escriure distintes obres sobre la religió seràfica i sobre la Immaculada. El seu lul·lisme, tot i ésser ocasional, és important per provenir de l’àmbit castellà, encara que dins la línia de l’apologètica franciscana del segle XVII.
OBRES:
Series facti in Causa Beati Raymundi Lulli Martyris Maioricennsis, tertii Ordinis Sti. Francisci Alumni (1693-1699), Manuscrit, Roma, A. G. OFM., Edició de J. M. Pou a «Per la glorificació del B. Ramon Lull en el segle XVII», Estudis Franciscans, 46, 1934: 279-289.
Espejo seráfico, destierro de ignorancias y antorcha contra las últimas dudas [Llull: Part. I, Doc. IX, cap. I.], Santiago, Antonio Fraiz, 1683.
BIBL.:
DÍAZ, Hombres..., vol. II: 542-543.
VÁZQUEZ, I., «Un franciscano al servicio de los Habsburgos en la Curia Romana: Francisco Díaz de San Buenaventura (1652-1728)», Archivo Iberoamericano, 23, 1963: 25-64, 197- 266.
––, «Fray Francisco Díaz de San Buenaventura, escritor», Archivo Iberoamericano, 24, 1964: 313-334.