Són aquells escriptors russos, polonesos i txecs que, des de començament del segle XV, llegiren, copiaren, traduïren i comentaren distintes obres de Llull, sobretot l’Ars Magna i l’Ars brevis, així com també alguns llibres de lul·listes europeus: Agrippa i Girolano Cardoso, sobretot. Cal establir dues etapes en el moviment lul·lista eslau. En la primera, durant els segles XV i XVI, predomina el lul·lisme de copistes de les obres lògiques i mèdiques de Llull i la recepció de llibres de lul·listes francesos i alemanys, en versions llatines. En la segona etapa, en el decurs dels segles XVII i XVIII, apareixen els primers escrits dels lul·listes eslaus. Aquest moviment no és idèntic, però, en tots els països. Mentre a final del segle XVII el pensament de Llull perdia interès a Polònia i no es reprendria fins acabar el XIX, a Rússia no fou un fenomen autènticament cultural fins al segle XVIII. Aquest moviment inclou quatre aspectes bàsics. En primer lloc, la difusió del lul·lisme entre gent humil (camperols i petits comerciants) que vivia en comunitats perifèriques a les voreres de la Mar Blanca. Aquests grups eren els creients de l’antiga fe ortodoxa (staroobriàdtsi), que consideraven l’obra de Llull com a arma de lluita contra les reformes de l’Església oficial, que pretenia introduir els costums dels ortodoxos grecs. Aquest públic explica, en segon lloc, el fet que les obres lul·lianes es transmetessin a través de còpies manuscrites, en una època, tanmateix, que a Rússia les premses funcionaven a ple rendiment. En tercer lloc, la coloració retòrica de bona part del lul·lisme, lligada amb les necessitats de la predicació, no sols entre els heterodoxos de la Mar Blanca, sinó també entre els intel·lectuals de Moscou. Zúbov arriba a dir que els lectors russos de Llull dels segles XVII i XVIII no pretenien fer-lo servir per a adquirir una ciència universal, sinó que el que els preocupava era la «disposició retòrica» segons el principis i regles de l’Art lul·liana. Després d’un buit important, el lul·lisme es torna reemprendre amb un to més literari i bibliogràfic en el segle XIX. Una tendència es concentra en les obres literàries de Llull i en el Llull llegendari. Un altre corrent es preocupa d’aclarir l’autoria i el sentit dels manuscrits lul·lians escrits en antic rus eclesiàstic, conservats en biblioteques estatals i monàstiques. En els escriptors eslaus Llull apareix com un pont entre la cultura oriental i l’occidental i adquireix connotacions específiques diverses en el decurs dels segles. El canvi del terme «art» pel de «ciència» i l’ús de l’adjectiu «cabalístic» demostren les influències respectivament del Barroc i del Renaixement occidentals, influències que s’imposaren amb alguna oposició, com la de Keckermann (1599), per exemple, que rebutjava la concepció lul·liana d’una ciència universal, perquè pensava que cada ciència té el seu propi objecte d’investigació, els seus mètodes característics i la recerca de finalitats específiques. Entre els diferents escriptors, cal destacar:
BIALOBODSKY, ANDREI JAN (Polònia, s. XVII – Moscou, 1701?). Filòsof i reformador religiós. Va estudiar en diferents col·legis jesuïtes i protestants i, entre 1665 i 1679, viatjà per Europa i estudià filosofia i teologia a la Universitat de Valladolid. Perseguit pels jesuïtes per calvinista, va emigrar a Rússia (1682), on es va convertir a la religió ortodoxa. A Moscou participà en les disputes religioses de l’època, per la qual cosa fou acusat de «mestre d’heretgies» i de lliurepensador, de les quals acusacions s’alliberà gràcies a la protecció dels seus poderosos deixebles, membres tots ells del cercle reformista del futur tsar Pere el Gran. Tot i això va haver d’exiliar-se a Xina, on residí durant alguns anys, retornà a Moscou i allí va viure fins a la seva mort. És considerat no solament el creador del lul·lisme rus, sinó també el divulgador de les idees lul·lianes entre els camperols i artesans, desitjosos d’un compendi popular de la filosofia i de la ciència. Va traduir l’Art breu de Ramon Llull, a qui coneix directament i a través d’algunes obres dels comentaristes occidentals. El seu pensament barreja el panteisme i el deisme, identificant Déu amb la Natura, el coneixement del qual només és possible mitjançant el Gran Art o mètode científic universal. Les seves obres són:
Art brevis (Kratkaia nauka), Manuscrit.
Retòrica. La ciència de les homilies, Manuscrit.
La gran i admirable ciència kabalística de Ramon Llull (1698-1699), Manuscrit. [Obra redactada originàriament en polonès i traduïda posteriorment al rus.]
DENÍSSOV, ANDREI (1664 – 1730). Ideòleg dels cismàtics de Pomorie. Va intervenir en les polèmiques dels antics creients contra les reformes del patriarca Nicolau, usant les idees de Llull, popularitzades entre els vells fidels. El coneixement de la dialèctica, la lògica i la retòrica lul·lianes proporcionaren a Deníssov els arguments més convincents a favor del cisma. L’any 1725 va emprendre la tasca de resumir la Gran Ciència, de Bialobodsky, eliminant algunes afirmacions radicals, per tal d’ajudar els seus amics i deixebles a aprendre el mètode lul·lià. Les obres són:
Respostes de Pomorie, 1705?
Kniga narizaemaya Raimundalulliya pisannikh vesxei [Resum de la Gran Ciència de Bielobodsky.], Manuscrit, 1725.
KOMENSK´Y, JÁN AMÓS (Nivnice, Txèquia, 1592 – Amsterdam, Holanda, 1670). Pedagog i filòsof. Professor en les escoles de la Unió dels Germans moravians, fou perseguit pels catòlics i feudals txecs per heretge. Es va exiliar a Polònia (1628-1655), impartint l’ensenyament a Leszno i a Elblag. Viatjà a Alemanya, Anglaterra, Hongria, Holanda, països en els quals les seves doctrines pedagògiques influïren en les reformes educatives. Va escriure distintes obres i en el llibre Unum Necessarium (1668) propugna una pansofia, destinada a tots els homes independentment de la seva posició social i econòmica. La pansofia, fonamentada en el coneixement harmònic de Déu, de la Natura i de totes les arts, és el desenvolupament orgànic de tota la saviesa. I és en aquest punt on Comenius troba en l’Ars magna lul·liana, que va conèixer directament i a través dels comentaris d’Alstedt, els principis fonamentals de la concepció teosòfica i pedagògica de la seva Didacta magna, universale omni docenti artificium (1627-1632). [Edició castellana: Didáctica magna, Madrid, 1922.]
KUHLMANN, K. (? – Moscou, 1689). Místic alemany resident a Moscou entre 1651 i 1689, on provocà conflictes religiosos entre els luterans moscovites, per la qual cosa fou acusat d’heretgia i condemnat a morir a la foguera (1689). El 1687 havia redactat i publicat un opuscle dirigit als tsars de Moscòvia. El seu lul·lisme, que no va tenir gaire influència a Rússia, es basa en el lul·lisme combinatori de Kircher. Obra:
Epistolæ duæ, prior de Arte magna sciendi sive combinatoria de admirabilis quibusdam inventis, Lugd., Bat, 1872. [També dins l’edició de Kircheriana de Arte Magna sciendi sive combinatoria, Londini, 1681.]
NIEGOSZEWSKI, ESTANISLAU (Polònia, s. XVI). Hispanòfil. Va viatjar per Itàlia, Espanya, Portugal i visità Mallorca. Com a resultat d’aquest viatge va escriure un diari anònim (1595), atribuït per alguns historiadors al jesuïta Frederic Szembek, en el qual descriu l’illa mallorquina i aporta abundant informació sobre la vida i l’obra de Ramon Llull. Aquest llibre de viatges es titula Anonim diariusz peregrynacji woloskiej, hiszpa´nskiej, portugalskiej [Diari anònim de la pelegrinació per Itàlia, Espanya i Portugal.], Cracòvia, ed. de Jan Czubek, 1925.
SEDZIWÓJ, MICHAEL (Polònia, 1566 – 1633). Conegut a Europa com a Michael Sendivogius, en visitar Espanya durant el seu primer viatge en la dècada de 1580 es refereix a les obres alquímiques atribuïdes a Llull:
Tractatus de lapide philosophorum, 1604. [Traducció al polonès: Traktat o kamieniu filozoficznym. Traducció, introducció i comentari de Ramon Bugaj, Varsòvia, 1971.]
VLADISLÀVIEV, M. (Rússia, s. XIX). Filòsof. Preocupat per la lògica i la seva metodologia, així com també per la seva història, estudia els aspectes formals de l’Ars Magna de Llull i valora les teories lògiques que inclou. També analitza els comentadors i seguidors lul·listes dels segles XVI i XVII:
«Lògica escolàstica: Ramon Llull» (119-134) i «L’escola de Llull» (138-143), dins Lògica: consideració sobre els mètodes inductius i deductius de pensament i opuscles: De la lògica d’Aristòtil, de la dialèctica escolàstica, de la lògica formal i inductiva, St. Petersburg, 1872.
BIBL.:
ALTÉS, R., «Bibliografia del lul·lisme rus», SL, XXXIII, 1999: 85-98.
BAGNO, V., «El lulismo ruso como fenómeno de cultura», SL, XXXIII, 1993: 33-44.
BATLLORI, M., Coménius et le lullisme du Baroque, Praha, Conventus Ioanne Amos Coment, 1970. = EL, XIV, 1970: 286-287.
BEZOBRÁZOVA, M., «O ‘Velikoi Nauke’ Raimunda Lulliia v russkikh rukopissiakh XVII veka», [«Sobre la ‘Gran ciència’ de Ramon Llull en els manuscrits russos del segle XVII».], Jurnal Ministerstva Narodnogo Prosvexeniia, 2, 1896: 283-299.
DRUZININ, V., «K voprosu ob avtore sokrasxeniya Velikoi nauki Raymunda Liulliia», [«Sobre el problema de l’autoria del compendi de l’Ars Magna de Ramon Llull».], Izvestia Otdeleniia Iazika i Slovesnosti Imperatorskoi Akademii Nauk, 19, 1914: 342-344.
GORFUNKEL, A. Rh., Andrei Bielobotski - poet i filosof kontsa XVII - natxala XVIII [Andrei Bielobotsky, poeta i filòsof de final del segle XVII i del començament del XVIII], Moskva-Leningrad. Trad. Otdela Drevnerusskoi Literatury, 1962.
––, Velikaia nauka Raimunda Liulliia i eio txitateli [«La Gran ciència» de Ramon Llull i els seus lectors.], Leningrad, 1962.
GORSKI, E., «El pensamiento español en Polonia», dins Actas del V Seminario de Historia de la Filosofía española, Salamanca, Universidad de Salamanca, 1988: 281-309.
––, «Apuntes sobre el conocimiento de Ramon Llull en Polonia», SL, XXXI, 1991: 41-52.
KURDYBACHA, L., «Dzialalnios Jana Amosa Komenskiego w Polsce», [«La vida i l’obra de Joan Amos Comenius a Polònia».], in Pisma wybrane [Obres escollides], Varsòvia, vol. II, 1976.
NIKANOR, A., «Velikaia nauka Raimunda Liulliia v sokrasxenii Andreya Denissova», [L’Ars Magna de Ramon Llull en el compendi d’Andrei Desínov».], Izvestia Otdeleniia Russkogo iazika i Slovesnosti Imperatorskoi Akademii Nauk, 18, 1913: 11-36.
RAÏBOV, B. E., Études sur l’histoire des conceptions heliocètriques en Russie, 2ª ed., Moscou- Leningrad, 1947: 53-65.
ROSSI, P., «La pansofia e la grande didactica: Comenio», dins Clavis Universalis. Arti mnemoniche e logica combinatoria de Lullo a Leibniz, Milano-Napoli, Ricardo Ricciardi, 1960: 184-191.
WOLFF, E. M., «Estudis de llengua i literatura catalanes a l’URSS», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, V, 1982: 223-243. [«El lul·lisme»: 238-243.]
––, «Història de la catalanística en Rússia i en la URSS», dins Iberica Kultura naradov Pireneiskogo poluostrova, Leningrad, ed. Gujerorgi Stepánor, 1983.