Sebastià Trias Mercant, Diccionari d'escriptors lul·listes "Col·lecció Blaquerna" 6 (Palma de Mallorca: Edicions UIB, 2009), pp. 161-162.

FERNANDO DE CÓRDOBA (1421/26 – 1485/87)

Humanista. Segurament va estudiar a Salamanca, on va aprendre el domini de les llengües clàssiques i semítiques i adquirí el títols de mestre en arts i en medicina i de doctor en dret i en teologia. L’any 1443 va viatjar a Itàlia amb una ambaixada de Joan II i allí va freqüentar les escoles i universitats més representatives i féu amistat amb els humanistes més il·lustres, com Llorenç Valla. L’any següent visità París i fou rebut a la Cort i a la Sorbona, on suscità alhora admiració i enveges. Abandona França, retorna a Itàlia i el 1446 el trobam a Gènova. Fou protegit pel cardenal Bessarió, el qual el va introduir a l’Acadèmia platònica florentina i el nomenà subdiaca del papa i auditor de la Rota. En la comissió pontifícia, que estudiava l’acusació d’heterodòxia formulada per l’inquisidor de Mallorca contra Pere Daguí, de la qual formava part, va votar a favor del lul·lista català. Va escriure nombroses obres, algunes de les quals s’han perdut, mentre que d’altres s’han conservat manuscrites, entre les quals destaca una apologia d’Albert el Gran i una lloança de Plató. A l’àmbit filosòfic propugna una ciència universal, completament nova, tot i que reconeix l’intent d’Alfarabi i el fracàs de Ramon Llull. Això fa que uns autors, com Menéndez Pelayo, el considerin un enemic del Beat, mentre que altres, entre els quals destaquen Agrippa, Zetzner i Salzinger, el declarin un partidari i un divulgador de l’Art lul·liana. Carreras Artau i el P. Batllori adopten, en canvi, la fórmula de qualificar-lo com un «lul·lista antilul·lià». En realitat, és un lul·lista crític que segueix l’ideal lul·lià de la ciència universal i del seu pertinent artifici metodològic; però reconeix alhora les deficiències i la inaptitud de la concepció lul·liana i la necessitat d’una nova formulació. Investigacions més recents presenten el seu De artificio com el «primer exemple a Espanya de la simbiosi entre escotisme i lul·lisme», cosa que explicaria el seu vot favorable a Daguí en
la comissió pontifícia.

 

OBRES:
De artificio omnis et investigandi et inveniendi natura scibilis, Ed. Adolfo Bonilla Sanmartín, Madrid, 1911.

 

BIBL.:
ABELLÁN, J. L., «El neoplatonismo. Fernando de Córdoba», en Historia crítica del pensamiento español, Madrid, Espasa-Calpe, 1979, vol. 2: 133-136.
BATLLORI, M., «El gran cardenal d’Espanya i el lul·lista antilul·lista Fernando de Córdoba», EL, II, 1958: 313-316.
BONILLA SANMARTÍN, A., Fernando de Córdoba y los orígenes del Renacimiento filosófico de España, Madrid, 1911.
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II, 263-264, 642-649.
HAVET, J., Maître Fernand de Cordoue et l’Université de Paris au XVe siècle, Paris, 1883.
MONFASANI, J., «Fernando of Cordova. A Biographical and Intellectual Profile», Translation, American Philosophical Society, 82, 6, Philadelphia, 1992.