Filòsof i matemàtic. Nicolau Chryfts o Krebs va estudiar Filosofia, Dret Canònic i Matemàtiques a Heidelberg i a Pàdua, on es va doctorar (1423). Ordenat de sacerdot en data desconeguda, el 1431 fou nomenat degà a Coblença. L’oportunitat de la seva vida li succeí quan Manderscheid, nomenat bisbe amb una forta oposició canònica, li encarregà la seva defensa en el concili de Basilea (1432). Cusa aprofità l’ocasió per presentar la Concòrdia catòlica (1433), un extens programa per a la reforma de l’Església i de l’imperi, en el qual defensà la diversitat de ritus dins la unitat de la fe. Membre de la comitiva que el novembre de 1437 sortí de Bizanci per tractar de restablir la unió amb l’església de Roma, en plena travessia pel Mediterrani, Nicolau rebé, com un do del «Pare de la Llum», la revelació del principi de la «coincidència dels oposats», principi que aplicarà en escriure el 1440 el De docta ignorantia i el De conjecturis (1441). El 1448 la unitat llatina es reféu a l’entorn del nou papa i aquest, com a premi, nomenà Cusa cardenal. Bisbe de Brixen, en el Tirol, s’enfrontà a la resistència del clergat i del duc Segismund, i, quan Constantinoble va caure en mans dels turcs, escriví el De pace fidei i una sèrie d’opuscles sobre la Quadratura del cercle. El nou papa, Pius II, amic íntim des del Concili de Basilea, el nomenà el seu vicari (1458). Per tal de fer front a la invasió turca va creure oportuna una aliança amb Lluís XI, però considerà més important l’estudi crític de l’Alcorà, per la qual cosa redactà el De cribatione Alchorani (1461). Abans de morir, el 1464, escriví diverses obres i, sobretot, el Compendium, en el qual resumeix tota la seva filosofia. El pensament de Cusa és complex; però la crítica actual ressalta les fonts teològiques que l’inspiraren i les vinculacions amb el pensament medieval, tot i que, per altra banda, hem de reconèixer també la seva modernitat. El bessó del pensament cusà és la globalitat armònica i progressiva, en la qual la singularitat i la diferència conserven el seu propi valor, dins una dialèctica ternària, que recorda Ramon Llull i preludia Hegel. El lul·lisme arriba a Cusa per distintes vies. Segons les darreres investigacions sembla que els primers contactes de Cusa amb Llull foren a través del lul·lisme paduà (1417-27), i més concretament, de Fantino Dandolo, qui al mateix temps estava en contacte amb alguns membres de l’Escola lul·lista de Barcelona. Una possible segona via d’influència és la d’Eimeric van den Velde durant la seva estada a Colònia (1422-1432) i a Basilea (1432-1435), tot i que la primera hauria anat més lligada a les crítiques de l’antilul·lisme de Gerson. Un tercer camí de trobada fou l’estada de Cusa a París l’any 1428, on possiblement va conèixer els còdexs lul·lians parisencs, en extractar el Liber contemplationis i prendre apunts d’una llista d’obres lul·lianes i fer-hi anotacions marginals. Potser caldria tenir en compte també les interinfluències entre Cusa i Besarió, atesa la gran amistat entre ambdós. A partir d’aquí Cusa es converteix en un bon difusor, per una banda, de les obres lul·lianes, i, per l’altra, en un deixeble de les idees de Llull. La filiació lul·liana d’algunes doctrines característiques de Cusa i la coincidència d’ambdós pensadors amb fonts anteriors és ben provada per la crítica. La presència del mètode de l’ascens intel·lectual i la lògica comparativa de Llull, així com el diàleg amb els infidels i la conducta amb l’islam, són presents en distintes obres del pensador alemany.
OBRES:
Opera omnia, Leipzig, Meiner, 1932 i ss. [Edició crítica per l’Acadèmia de Ciències de Heidelberg.]
De docta ignorantia, Trad. castellana de M. Fuentes, Buenos Aires, 1957.
De pace seu concordantia fidei, 1454, VII d’Opera omnia.
Cribatio Alcorani, 1461, VIII d’Opera omnia.
BIBL.:
BIANCA, C., «La biblioteca romana di Niccolo Cusano», Scrittura Biblioteche e Stampa a Roma nel Quattrocento. Atti del Seminario 1982, Ed. Massimo Miglio, Litterqa Antiqua, 3, 1983: 668-708.
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II: 178-196.
COLOMER. Vegeu : COLOMER, «Obres», anteriorment.
EULER. Vegeu: EULER, «Obres», anteriorment.
FLORÍ, M., «El principio de coincidencia en Nicolás de Cusa, ¿inspirado en Ramón Llull?», Las Ciencias, 7, 1942: 1-22.
GANDILLAC, M., «Nicolás de Cusa», en BALEVAL, Y., Historia de la Filosofía, Madrid, Siglo XXI, vol. 5, 1974: 34-44.
HONECKER, M., «Lullus-Handschriften aus dem Besitz des Kardinals Nikolaus von Cues», Spanische Forschungen der Görresgesellschaft, 6, 1937: 252-309.
LOHR, Ch., «Die Exzerptensammlung des Nikolaus von Kues aus den Werken Ramon Lulls», Freiburger Zeitschrift für Philosophie und Theologie, 30, 1983: 373-384.
PLATZECK, W., «El lulismo en las obras de Nicolás de Cusa», Revista Española de Teología, 1, 1941: 731 i ss.; 2, 1942: 1-22.
––, «Los póstumos datos lulísticos del Dr. M. Honecker y las glosas de Nicolás de Cusa sobre el Arte luliano», Studia Monographica et Recensiones, IX-X, 1933: 54.
REINHARDT, K., «Raimundus Lullus und Nicolaus Cusanus. Ihr Umgang mit der Bibel in der Predigt», Beihefte zur Iberoromania, 12, 1996: 133-145, Tubingen, Max Niemeyer Verlag.