Teòleg i humanista. Educat a París sota la influència d’Ockham, va crear el «fabrisme», un corrent que propugnava la reforma de la lògica com a variant de les especulacions terministes. Sacerdot de costums irreprotxables, és fidel a la «devotio moderna» (escriu Louanges de la Vierge). El 1843 coneix Pico de la Mirandola i la metafísica neoplatònica. El 1491 viatja a Itàlia on troba novament Pico i coneix Ficino, del qual editarà en tornar a París el De triplici vita. Aquest mateix any descobreix, a través d’un manuscrit llatí que li va deixar un amic de Narbona, el Llibre de contemplació de Llull. Tot junt li va produir una forta impressió i decideix donar a conèixer aquest llibre als seus amics (Ramon Baucher, Guillem Vasario). A partir d’aquí Lefèvre compaginarà les edicions d’Aristòtil i de Llull. El 1492 publica la Física aristotèlica; el 1494 el Liber de laudibus B. Mariæ Virginis de Llull, obra reeditada juntament amb el De natali pueri parvuli Christi Jesu el 1499 i el 1500 prepara la publicació de l’Organon de l’estagirita. Amb motiu de l’any jubilar, el 1500, torna viatjar a Itàlia i en el convent de Santa Justina de Pàdua es troba un manuscrit del llibre De amico et amato, obra que el 1505 publica, juntament amb els dos primers volums del Llibre de contemplació, sota el títol de Contemplationes. Encara que el 1516 dóna a llum a París els Proverbia Ræmondi i l’Arbor philosophiæ amoris, amb col·laboració dels seus deixebles Clichtowe, Wolfang del Prato, Lagreno i Bild, la labor lul·lista de Lefèvre, que coneixia bé les obres de Sibiuda i de Cusa, no és només la d’un editor; també imparteix cursos i crea un grup de deixebles. Les edicions lul·lianes serviren per a inaugurar a París la literatura lul·liana impresa, per a establir les bases del lul·lisme místic francès i difondre’l per Europa. A través dels cursos que impartí en el col·legi del cardenal Lamoine va mostrar que la dialèctica lul·liana era el mètode apropiat per a superar el coneixement de simple opinió i establir la certesa metafísica. Gandillac resumeix la concepció lefèvriana amb aqueixes paraules: «Va acabar la vida desbordat per un moviment reformador que, d’acord amb la seva intenció, no havia d’enemistar la fe, única que salva, amb la filosofia, que prepara l’ànima per a rebre-la, i menys encara amb la contemplació mística, en la qual ambdues culminen.»
OBRES:
Benignis lectoribus epistola. [Espècie de pròleg a les edicions lul·lianes de 1494 i 1499.]
Epistola Gabrieli neophito cartusio, Paris, Preesses de Jean Petit, 1505. [Carta-prefaci del llibre Contemplationes.]
BIBL.:
CARRERAS ARTAU, Historia..., vol. II: 201-204.
GANDILLAC, M., «Lefèvre d’Étaples et Charles de Bouvelless», in Histoire de la Philosophie, 2, Encyclopédie de la Pléiade, 1973. Trad. castellana, Madrid, Siglo XXI, vol. 5: 168-181.
IMBACH, P., «L’Evangelisme», vol. II de Les origines de la reforme, Paris, 1914.
LLINARÈS, A., «Le lullisme de Lèfevre d’Etaples et ses amis humanistes», Colloque International de Tours (XIV stage), Paris, 1973: 127-136.
ROGENT-DURAN, Bibliografia..., n. 24, 25, 102.
VÍCTOR, J., «Jacques Lefèvre d’Étaples, Charles de Bovelles and Bernardo de Lavinheta: The Revival of Lullism at Paris 1499-1516», Renaissance Quartely, 28, 1975: 504-534.