Filòsof. Després d’estudiar Filosofia a les universitats de Leipzig (1661), on tengué com a mestres els nominalistes luterans, i de Jena, va obtenir el doctorat en Dret a Altdorf (1666). Renuncià al professorat per tal d’ingressar al servei diplomàtic de l’arquebisbe-elector de Magúncia, a les ordres del primer ministre Joan Ch. Baineburg, i publicà les Demonstrationes catholicæ. Aquí segurament conegué el moviment lul·lista maguntí, tot i que mai no escriví res sobre aquest. Sols a mitjans del juny de 1716 escriví a Drieschius que l’Elector projectava una edició de les obres de Llull i creia que hauria estat millor publicar abans un pla sobre l’edició d’aquesta obra. El 1672 l’elector de Magúncia l’envià a París amb una missió diplomàtica i allí conegué i freqüentà els cercles de la intel·lectualitat d’aquell moment (Bayle, Malebranche, Arnaud, Huygens). L’any 1676 deixà París i, després d’una breu estada a Londres i de visitar Spinoza a Holanda, anà a Hannover i fou nomenat bibliotecari i conseller privat del duc de Brunswick. Aleshores es dedicà a la genealogia de la casa principesca i viatjà per Àustria i Itàlia (1687-1690). Des de 1697 lluità davant Lluís XIV i el tzar Pere el Gran per tal de constituir una aliança dels Estats cristians i unir les Esglésies. Tornà a Hannover i es dedicà a la història de la casa de Brunswick; començà una correspondència amb Clarke, amic de Newton, en la qual defensava la teoria idealista de l’espai i del temps. L’any 1682 creà les Acta Eruditorum i el 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia de Ciències de Berlín, de la qual en fou el primer director. A la seva mort, això no obstant, només l’Acadèmia de París li va retre l’elogi merescut. El sistema filosòfic leibnizià volta a l’entorn de dues idees fonamentals: la construcció d’una característica universal, que fa del raonament una àlgebra del pensament, i la concepció d’una natura dinàmica, oposada a la doctrina cartesiana de l’essència extensional dels cossos. Ambdós aspectes tenen fortes ressonàncies lul·lianes. El lul·lisme tradicional lligava la Dissertatio leibniziana amb l’obra de Llull present a la compilació de Zetzner i amb els seus comentaristes (Lavinheta, Agrippa, Bruno, Alsted, Gregoire, Yves de París, Izquierdo i Kircher). La nova edició de les obres pòstumes de Leibniz ha posat de manifest que l’interès del filòsof alemany pel lul·lisme no es limita a les obres de joventut, sinó que bastants anys després (1677-1690) encara s’inspirava en models lul·listes. Des d’aquest punt de vista Leibniz no solament pretén una reforma de la combinatòria lul·liana, sinó que també intenta sobrepassar els límits de la lògica formal i arribar, a través de la cosmologia, a la metafísica. En aquest punt la més recent investigació lul·lista i leibniziana demostra que la forta influència de l’exemplarisme neoplatònic de Llull en el concepte de naturalesa és patent a Leibniz. El naixent concepte de naturalesa va aplicar el llenguatge matemàtic, de la mateixa manera que la cosmologia lul·liana es va situar en la base de l’epistemologia. No obstant això, la presència d’una metafísica lul·liana en l’obra de Leibniz ja havia estat suggerida pel P. Pasqual en el segle XVIII.
OBRES:
Dissertatio de Arte combinatoria, in qua Arithmetica fundamentis complicationum ac tranpositionum doctrina novis præceptis exstruitur et usus ambarum per universum scientiarum artem ostenditur; nova etiam artis meditandi sparguntur, Leipzig, 1666. Ed. de l’Acadèmia Prussiana de les Ciències, 1930.
Sämtliche Schiften und Briefe, ed. Berlin-Brandenburgische Akademie des Wissenchaften, Berlin, Akademie Verlag, 1999.
BIBL.:
CARRERAS ARTAU, «Algunos antecedentes hispanos de la combinatoria de Leibniz», Las Ciencias, 13, 1948: 649-657.
––, Historia..., vol. II: 313-322.
COUTURAT, L., La logique de Leibniz d’aprés des documents inédits, Paris, 1901.
FIDORA, A., «Leibniz: Sämtliche Schriften und Briefe», SL, XL, 2000: 175-176.
FLECKENSTEIN, J. B., «Leibniz’s algorithmic interpretation of Lullus’ art», Organon, 4, 1967: 171-180.
HIGUERA RUBIO, J., «Del horror al ocio en el ‘Ars’ luliana y el problema del vacío en la discusión Leibniz-Clarke», Convenit Selecta, 5, ed. Alexander Fidfora et Andrés Neiderbeyer, 2000: 77-94, Frankfurt.
HÜBER, W., «Leibniz und der Renaissance-Lullismus», Studia Lebnitiana. Suplementa, 23, 1983: 103-112.
PLATZECK, E. W., «Gottfried Wilhelm Leibniz y Raimundo Llull», EL, XVI, 1972: 129-193, 259. També a Antonianum, 48, 1973: 46-63.
ROSSI, P., Clavis universalis. Artis mnemoniche e logica combinatoria de Lullo a Leibniz, Milano, 1960.
TRIAS MERCANT, S., «Leibniz et la ‘science universelle’ des lullistes du XVIIIe siècle», III Internacionaler Leibniz-Kongress, Hannover, 1972.
––, Modernidad de la síntesis filosófica pascualiana. La ciencia universal, Part de la tesi doctoral inèdita, Barcelona, 1971.
VEGA, A., «Lógica y monadologia. Algunos aspectos de la herencia luliana en G. Bruno y E. W. Leibniz», EL, XXIX, 1989: 59-75.
WELCH, Jh. R., «Llull and Leibniz: The Logic of Discovery», Catalan Review, 4. Homage to Ramon Llull, 1990: 76-83.